Història de Palafolls

El territori de Palafolls, antigament conegut com Palatiolum, formava part d’una extensa àrea vinculada a Pineda. Ja al segle X hi ha constància de l’existència d’una torre de vigilància destinada a controlar el pas natural al llarg del riu Tordera, un punt estratègic per a la comunicació i la defensa del territori.

Durant aquest període, el castell de Palafolls estava sota el control de la família Sesagudes o del Montseny. A finals del segle XI, Umbert Odó de Sesagudes cedí el castell a la seva filla Guisla, casada amb Gausfred Bernat. Els descendents d’aquesta unió adoptaren el cognom “de Palafolls”, consolidant així un important senyoriu que s’estenia per Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part de Blanes.

El nom i el terme municipal de Palafolls provenen d’aquest antic domini feudal, ja definit al segle XI. Aquest territori comprenia la totalitat dels actuals municipis de Palafolls i Malgrat, així com parts de Blanes i Santa Susanna. Amb el temps, especialment a partir de la primera meitat del segle XIX, aquesta unitat es fragmentà en els municipis actuals. Històricament, el territori s’organitzava en tres universitats: la de la Vilanova de Palafolls (actual Malgrat), la de Santa Susanna i la de la parròquia de Sant Genís de Palafolls, origen del municipi actual.

L’any 1113, el comte Ramon Berenguer III cedí l’alta jurisdicció del territori als vescomtes de Girona, futurs Cabrera. Tot i això, la família Palafolls mantingué la jurisdicció civil i criminal menor, consolidant un sistema de poder compartit característic de l’època feudal.

Durant els segles XII i XIII, els senyors de Palafolls participaren en importants campanyes militars de la Corona d’Aragó, com les expedicions a Almeria (1147) i Mallorca (1229). Paral·lelament, el castell experimentà una notable ampliació, amb la construcció del recinte sobirà i el recinte jussà, així com nous espais com la capella i la sala principal, que reforçaren la seva funció defensiva i residencial.

L’any 1345, Berenguer de Palafolls concedí una carta de població a la Vilanova de Palafolls (actual Malgrat), amb l’objectiu d’impulsar la pesca i el comerç marítim.

El 31 de març de 1381, Guillem de Palafolls vengué el castell i el senyoriu al rei Pere III el Cerimoniós, a canvi de diversos castells a Aragó. Arran d’aquest canvi, la família adoptà el cognom Palafox. Un any més tard, el 1382, el rei vengué el domini als Cabrera, que incorporaren el castell al seu patrimoni. A partir d’aquest moment, la fortalesa deixà de ser residència habitual i inicià un procés progressiu de decadència.

Durant la Guerra dels Remences (1462–1472), el castell canvià diverses vegades de mans, passant entre els Armendaris i els Cabrera. Tot i mantenir una funció militar puntual, especialment en la defensa contra la pirateria, la seva importància estratègica anà disminuint.

Al segle XVI, els Cabrera vengueren el vescomtat als Montcada. La manca d’inversió i d’ús residencial provocà que el castell entrés en una fase clara de declivi, fins al punt que, al segle XVII, només hi restava una petita guàrdia.

Al segle XVIII, el territori passà a mans dels ducs de Medinaceli per via hereditària. En aquest període, el castell ja es trobava totalment abandonat. Finalment, l’any 1880, la fortalesa s’incorporà a l’Estat espanyol, iniciant-se així una nova etapa sota titularitat pública.

Entre 1947 i 1994 es dugueren a terme diverses campanyes d’excavació arqueològica al castell. A partir de la dècada de 1970 s’iniciaren les primeres intervencions de restauració, que permeteren recuperar elements destacats com la capella, la sala principal i la torre de l’homenatge, posant en valor el conjunt patrimonial.

El nucli medieval original de Palafolls es desenvolupà al voltant de l’església de Sant Genís i s’organitzà en cinc veïnats: Vallplana, Ferreries, Gassanons, Sant Julià i Sant Genís. La universitat de Sant Genís es regia per un Consell General format pels veïns, que escollien un òrgan de govern de deu membres, amb representació de cada veïnat.

D’aquests cinc veïnats, només dos arribaren a consolidar-se com a nuclis destacats. El primer fou el de Sant Genís, d’origen medieval, protegit per la seva ubicació entre muntanyes, però amb un creixement limitat per la seva distància respecte del camí reial.

El segon nucli, el de les Ferreries, es desenvolupà a partir de l’any 1501 amb la instal·lació d’una ferreria al costat del camí reial (actuals carrer Passada i carrer i plaça Major). Aquest fet impulsà el creixement del veïnat, afavorit també per la presència de fonts i molins gràcies a l’aigua de la Tordera durant els segles XVI i XVII.

A partir del segle XVIII, les Ferreries es convertiren en el principal centre demogràfic i administratiu del municipi. Aquesta centralitat es consolidà amb la construcció d’una nova església l’any 1908 i la creació de la seva pròpia parròquia el 1929.

Entre els segles XVIII i XIX es produí un augment demogràfic i una progressiva transformació econòmica, amb el pas d’una base agrària cap a activitats industrials locals.

Durant el segle XX, especialment amb les onades migratòries provinents d’altres zones d’Espanya, es crearen nous barris com Sant Lluís i Santa Maria, vinculats a la demanda de mà d’obra de poblacions properes com Blanes.

A partir de l’últim terç del segle XX, la implantació de noves empreses diversificà l’economia local, fins aleshores centrada en l’agricultura. Paral·lelament, sorgiren urbanitzacions com Ciutat Jardí, Mas Carbó i Mas Reixach, inicialment concebudes com a segones residències i que amb el temps es consolidaren com a barris residencials permanents.